Què és el sexili i per què les famílies LGTBI també el pateixen?

Coneixeu la paraula sexili? El Diccionari LGTBI de Termcat la defineix com “l’obligació que sent una persona del col·lectiu LGBT de marxar a un altre lloc de residència per poder viure de manera lliure i oberta la pròpia orientació sexual o identitat de gènere.”

Amb aquesta explicació ressona molt més. És un fenomen que també afecta les famílies LGTBI i més sovint del que pensem.

La Katy Pallàs, presidenta de l’FLG, explica el seu testimoni:

“Jo vinc d’un poble molt petit de la província de València. De 2.500 habitants, a l’interior. I, és clar, la proposta de vida que aquest poble em donava, la societat d’aquell poble, no s’apropava gens a les meves expectatives. Casar-me amb un home no entrava dintre dels meus plans. I, en aquell moment, sortir d’allà es va convertir per a mi en una obsessió.

Jo pensava que a la capital trobaria altres formes de viure, on jo podria encabir i, sobretot, passar desapercebuda. En aquells moments era important aquesta invisibilitat. Tingueu en compte que a finals del 80, ser lesbiana i viure amb una dona tenia un futur més aviat obscur i havies de dur una doble vida en molts àmbits de la teva vida. I això a mi em feia sentir un gran malestar, però també sabia que no volia tornar a viure al poble. El món, en algun lloc, m’oferiria una oportunitat per si qui jo era i tal com jo era. Per poder ser.

A més a més, jo pensava que ho podria fer. Que trobaria finalment una dona que, com jo, voldria tenir una família i viure totes dues juntes i, si podia ser, tenir infants i poder viure obertament el nostre amor i la nostra família. Sortosament, així va ser, perquè jo no vaig defallir mai en seguir tampoc en seguir perseguint aquest objectiu. Però vaig haver d’esperar fins al 2004 per trobar-la.”

El David Clusellas també va viure una experiència molt semblant:

“Jo vaig viure una situació de sexili durant la meva etapa universitària, quan vaig deixar el meu poble per anar-me’n a estudiar a Barcelona. No va ser una situació de sexili premeditat; que jo decidís marxar per un tema d’homofòbia, sinó que vaig traslladar-me per anar a estudiar a la gran ciutat i allà em vaig adornar de les llibertats que hi havia i de què implicava poder viure en un lloc on es preserva l’anonimat.

Amb els anys vaig pensar que no podria tornar mai al Bages, al poble on jo vaig néixer i créixer, que és Avinyó. Però sí que he pogut tornar a la comarca i si hagués volgut hauria pogut tornar al poble sense cap mena de problema, o amb menys problemes del que em pensava, perquè la situació ha canviat en tots aquests anys.

Amb tot, el sexili encara existeix. És una realitat crua i hi ha molta gent que ha hagut de deixar els seus pobles i anar-se’n a viure a les capitals o a les grans ciutats. I de vegades no s’és prou conscient d’aquest fet. També és veritat que el sexili es produeix fins i tot entre països, i hi ha persones que han de deixar el seu país i anar-se’n a l’estranger perquè al seu país els espera una pena de presó o fins i tot de mort.”

Haver de marxar del propi país o del poble on has nascut no ha de ser necessàriament una experiència traumàtica, com expliquen la Katy i el David. Poder trobar la teva tribu i sentir-te a casa, en família és allò que ens obre el camí per sentir-nos més feliços.