Presentem el llibre de Quim Juncosa: ‘Omplir la vida: El viatge d’una adopció’

“Aquest llibre és el meu granet de sorra per contribuir a visibilitzar el nostre model familiar.”

Quim Juncosa, advocat de l’FLG i pare de l’Alexandre, ha publicat un llibre sobre la seva experiència com a pare adoptiu que presentarem pròximament al Centre LGBTI de Barcelona amb l´autor.

Per Luca Tancredi Barone

Ser pares mai no és fàcil. Menys encara si el teu fill és adoptat. L’aventura del Quim, i de l’Agustí, va començar fa tretze anys, quan va viatjar a Rússia per conèixer el seu fill, l’Alexandre. En forma de carta al seu fill, el Quim Juncosa explica aquesta història en un llibre, Omplir la vida – El viatge d’una adopció (Rosa Dels Vents, 2020).

“Crec que en el cas de l’adopció o de l’acolliment, i fins i tot de la maternitat subrogada, és a dir, quan no és una filiació biològica, els pares i mares ens hem de plantejar moltes més coses. Al llarg de tot el procés t’expliquen moltes vegades els problemes amb què et pots trobar i que la majoria de famílies biològiques no s’hauran de plantejar mai, i això et porta a fer una reflexió molt més profunda sobre molts aspectes de la paternitat”, ens explica.

P. En el llibre una de les paraules que més utilitzes és “amor” o “estimar”, de manera més o menys explícita. Tot el llibre és com un gran acte d’amor. L’has escrit per a ell o més per a tu?

R. Jo també m’he fet la mateixa pregunta, en algun moment. És evident que li he escrit a ell, i ho he fet per dir-li d’una forma molt clara que l’estimem. Per a ell, com per a la majoria de nens adoptats, és molt important saber d’una forma molt evident que algú t’estima.

Sempre he estat convençut que ell sabia que l’estimàvem, però, de vegades, he tingut el dubte de què realment sabés fins a quin punt l’estimàvem. En la maternitat o paternitat biològica, l’amor es dóna per descomptat, tot i que després no sempre és així. En el cas de la paternitat adoptiva, aquesta dificultat de crear el vincle fa que a vegades tinguis la sensació que el teu fill, en aquest cas l’Alexandre, no n’està convençut del tot. Per a mi aquest llibre era una manera de dir-li: “t’estimem, i mira si t’estimem que ho poso per escrit i t’ho explico en forma de llibre”. Crec que fins i tot el fet que ell m’animés a publicar-lo va ser perquè volia que tothom sabés que, malgrat tot, hi ha uns pares que l’estimen. 

Potser també és cert que hi ha una part d’escriure per a mi, com a teràpia o per justificar-li tot el que hem fet durant aquests anys amb la intenció d´ajudar-lo a superar-se.

Parles molt dels errors que pots haver comès durant aquests anys i de les teves pròpies limitacions, i també de les seves. Per què has decidit ser tan explícit amb això?

Amb les meves, perquè crec que hem de partir de la base que som humans i ens podem equivocar. Tendim a idealitzar i pensar que els pares han de ser perfectes, i no ho són, s’equivoquen. I nosaltres tampoc ho som. En el llibre li dic que ho hem fet de la millor manera que hem sabut i que potser ens hem equivocat en moltes coses. Crec que està bé reconèixer els propis errors i està bé que li ho diguis al teu fill, perquè vegi que no ets Superman.

Reconèixer les seves limitacions, en canvi, és una manera de demostrar que els hàndicaps es poden superar, que són proves de vida. En el llibre parlo de resiliència; qualsevol persona pot tenir el seu propi hàndicap, l’abandonament també ho és, però malgrat això es poden superar i aconseguir tirar endavant i ser feliç. Amb amor, pots superar moltíssimes coses. No ens ha de fer vergonya parlar de les limitacions personals. Reconèixer-les i acceptar-les és la premissa per superar-les.

Aquest relat és la vostra història particular, però també és la història de dos pares, una família gai, on l’FLG juga un paper important. Per què creus que aquest llibre pot ser interessant per a nosaltres?

D’entrada, serveix per visibilitzar que som capaços de criar fills. Per a nosaltres, les famílies LGBTI, és evident, però no ho és per a tothom fora del col·lectiu i ho hem de fer palès. Publicar el llibre és una exhibició pública, és el meu granet de sorra per contribuir a aquesta visibilització. Jo no sóc molt de pujar a carrosses, la meva manera de mostrar el nostre model de família és el dia a dia.

Jo havia llegit el llibre de l’FLG Familias también i hi veia moltes històries de superació. Aquesta també és una història de superació, però no només d’acceptació de la nostra condició sexual per part de les nostres famílies, sinó de superació pròpia. Al final, com a família, amb independència de la nostra orientació sexual, hem de superar les nostres pors, els nostres reptes del dia a dia com qualsevol altra família, i això també normalitza el nostre model familiar.

En segon lloc, és una història universal, d’amor. Tothom hi trobarà coses que el faran reflexionar i que ajuden a entendre que tota lluita és positiva; que amb els canvis socials que hem aconseguit estem construint un món millor per nosaltres i pels nostres fills.